DIARI D’UNA AVENTURERA DIA 68. carta a papá

Querido papá,

hace semanas que le doy vueltas a la nueva entrada del blog y no se me ocurre qué o cómo contar lo que voy viviendo. Así que he pensado que quizás la mejor manera era escribiendo una carta.

El verano ha llegado a Irlanda, y por irónico que parezca, tenemos ola de calor. Aunque las temperaturas no suben más de 25 grados, por la radio recomiendan utilizar protección solar 50 ( o más) y no estar mucho rato al sol. Ellos parecen que se derriten, pero a mi me encantan los momentos en el jardín donde puedo notar el calorcito y los rayos del sol en mi cara. Es como repostar combustible. Especialmente lo he necesitado esta semana. Los críos han acabado el cole y están todo el día en casa, dando vueltas sin dejarme trabajar y peleandose entre ellos. Cuidar cinco niños a la vez mientras limpio la casa de tres pisos me deja muerta. No negaré que en los últimos días me he planteado la decisión de venir y el cansancio, junto a la frustración, han conseguido sacarme alguna lágrima. Suerte que tengo a mi vecina, Pilar, con la que nos despejamos y cambiamos de rutina. Ayuda el hacer planes, sobre todo en los días libres y pasarlos fuera haciendo cosas diferentes con los otros au pairs. Somos gente muy diferente pero todos estamos más o menos en la misma situación, así que nos hemos convertido en una extraña piña en la que nos apoyamos los unos a los otros. Curioso, el ser humano: nunca puede estar solo y siempre recurrirá a la compañía, por muy diferente que sean de él.

El otro día pensaba en que ya han pasado nueve meses. A veces, instintivamente, cogería el teléfono y te llamaría para contarte cómo me van las cosas. Tú me preguntarías por detalles en los que yo aún no he caído y me contarías cosas que aún desconozco sobre este particular pero maravilloso país. Duele, papá. Duele echarte de menos. Y duele que lo sienta ahora que han pasado nueve meses. Son los pequeños detalles los que hacen que me de cuenta que no estás, que no puedo llamarte o enviarte una postal. Y aunque la vida va volviendo a su curso y las cosas se arreglan para todos, parece que yo sigo yendo al revés, corriendo por el campo mientras busco como loca la manera de volver al camino y reintegrarme en el grupo. Pensaba que podía aprovechar que estoy perdida para encontrarme a mí misma y esas mariconadas que se dicen. Pero papá, son sólo eso, mariconadas, y ni me encuentro a mí misma ni he descubierto nada nuevo ni estoy más tranquila.

A todo esto, espero que estés orgulloso de que por fin pueda empezar el último año de universidad y vaya a graduarme. Tenías un asiento reservado en primera fila, pero creo que las vistas van a ser mejores desde allí arriba.

Papá no me pierdas de vista, en caso de que me aleje demasiado del sendero.

Publicado en Uncategorized | 2 comentarios

DIARI D’UNA AVENTURERA. DIA 38

Aquest cap de setmana he entès perquè els guiris, quan venen aquí de vacances, porten tan poca roba i estan vermells com gambes. És tanta l’alegria que tenen de veure el sol i tan agradable la sensació de calor, que volen aprofitar-ho al màxim. Quan dissabte al vespre vaig baixar de l’avió a Girona, tots deien el mateix: oh, so warm! so nice!! Quin temps tan agradable! I s’anaven traient roba. De fet jo vaig fer el mateix en quant vaig passar la porta de sortida. Vaig donar les maletes a la meva mare i vaig començar a treure’m capes. I tot i estar gairebé translúcida, he anat amb faldilla i shorts durant tot el cap de setmana. Així perquè sí. A absorbir vitamina D!! O C, ja no sé quina és la que produeix el sol…… Morena no m’he posat, però almenys he comprovat que l’estiu és real en algun lloc del planeta.

Finde curtet però intens. Moltes emocions, moltíssimes. Diumenge vaig tenir el gran plaer de veure com una persona, amiga meva des que teníem deu anys, ens donava a tots una lliçó de valentia i coratge desafiant tot el que és habitual en aquesta boja i descontrolada societat, i exercint el més gran acte d’amor que he vist mai. No és fàcil acceptar el teu motiu de viure quan aquest és tan oposat al que estàs acostumat. Ella, però, ha sigut valenta i ha dit que sí. Que a partir d’ara dedicarà la seva vida als altres, pendent de la felicitat de tots i procurant que aquest món sigui bo. Jo anava amb la idea de dir-li adéu, com tots, però quan va arribar el moment només em sortia dir gràcies. Gràcies per demostrar a tothom que es pot ser valent i anar a contracorrent de tot. Per ensenyar-nos que encara hi ha gent bona, però BONA de veritat. Ja t’ho dèiem un cop estaves dins: vals or. I or del qual no es troba a les millors mines (cito a l’Aida Comas). Quan penso un adjectiu per descriure’t m’apareix la paraula bondat. Eres l’ànima del grup, sense parlar massa ni massa poc, però la teva rialla sempre feia que estessim tots alegres. Les teves aportacions sempre han sigut de les millors, arrencant-nos a tots un somriure. Ens han ensenyat que es pot ser feliç fent quelcom únic, que es podria definir com molt estrany, increïble i que no es pot entendre.
Diumenge els teus ulls brillaven d’emoció i d’alegria, i amb això ens vàrem quedar tots més que satisfets. Tu ets feliç? Nosaltres més.

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

DIARI D’UNA AVENTURERA. DIA 25

Sembla mentida el ràpid que passa el temps. Dilluns ja farà un mes que estic per aquestes terres. Tanta por que em feia al principi…i tant “poc” malament que ho he passat, al final. Òbviament, tot està per arribar i d’aquí a tres mesos pot ocórrer qualsevol cosa.

Parlant amb gent que va tenir la mateixa esbojarrada idea, he vist que tots (o la majoria) coincidim en el fet que ho hem fet perquè necessitàvem un canvi.

A vegades la vida necessita ser capgirada. No necessàriament les coses t’han d’anar malament, simplement vols trencar amb la rutina. Si, per contra, has passat una temporada de molts mals de cap, dificultats i mil preocupacions, aquest canvi sobtat és més que necessari. Per circumstàncies X (moltes vegades externes a nosaltres) ens trobem de sobte que el què semblava una vida (prou) bona i estable es desmorona en qüestió de segons. Ens hem d’adaptar a una nova situació, a una nova rutina i estranya manera de fer les coses. No importa el que està bé i el que no, perquè tot ha canviat i les regles i normes bàsiques de tota la vida han desaparegut. En moments així moltes vegades recorrem als més propers a nosaltres a la recerca d’orientació i consell, que ens senyalin el camí enmig del caos. Però al final del dia el què conta és el que tu decideixes i el que fas. Per moltes recomanacions i diverses opinions que rebem, acabarem fem el què el cor ens diu que és el correcte. Farem allò amb què ens sentim més tranquils (perdó: menys intranquils) a la nit. Amb tot, tot i estar segur que fas el correcte, que has pres la decisió adequada, que has triat el que és millor per a tots…. Sempre quedarà allò de “i si?…..”. I també quedaran els que et qüestionaran, per descomptat. Llegia fa un temps una entrevista a un cantant i deia: “si tinc 50 persones que em diuen que ho estic fent genial i que em donen suport i una de sola que diu que m’odia, no em preguntaré pas pels cinquanta que m’estimen. M’agafaré a l’única persona que no ho fa i li preguntaré què faig malament, què no li agrada, en què estic fallant”. Tu pots estar segur de la teva decisió, les persones més importants de la teva vida et donen suport, però si dia rere dia una persona (o dues o tres) et van dient que no ho has fet bé, aquest comentari es va clavant de mica en mica dins el teu cap i va creixent i creixent, fins que acabes creent el què en un principi sabies que no era veritat.

Vaig venir a Irlanda fugint de l’any passat, dels records i de les patacades. Estava farta d’aixecar-me una vegada i una altra i que la puntada que em tornava a tirar fos cada cop més forta. Vaig fugir de la situació, de les mirades i dels comentaris, dels dubtes que s’havien apoderat de la meva habitació, del meu cap i dels meus textos on em desfogo. Vaig dir prou a qüestionar-me el què sabia havia fet correctament. Vaig deixar fora de la maleta a aquells personatges que en un moment o altre van aprofitar-se que els sentiments estaven capgirats. Vaig deixar a milers de quilòmetres tots els dubtes i acusacions contra mi mateixa.

Per què he vingut a Irlanda? Per trobar-me a mi mateixa. Coneixem. Per a convencem que no passa res per haver-me equivocat i haver ficat la pota més d’una, dues i tres vegades. Per veure allò en què vaig encertar i vaig fer bé i donar-me una petita part de mèrit. He vingut perquè no vull tornar a caure, vull aprendre a caminar amb passos segurs trepitjant amb força el terra i apartant d’una puntada les dificultats. Vull aprendre a estar sola i saber que ni jo, ni la meva felicitat ni els èxits de la meva vida depenen de ningú més que de mi.

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

DIARI D’UNA AVENTURERA. DIA 18

Destí, coincidència, casualitat….dieu-li com vulgueu. Quan fa 18 dies vaig arribar a la casa de la meva host family i vaig baixar del cotxe, em va venir a rebre un dels gossos de la família, en Pudsey. M’havien explicat dies abans per skype que el gos havia aparescut en una de les granges feia setmanes, famèlic i sol, i que ningú l’havia reclamat, pel qual van decidir quedar-se’l. Sorpresa oh sorpresa quan vaig veure que el simpàtic gosset era igual que el difunt Paco.
Els que em coneixeu sabeu que en Paco era el gos que tenia el meu pare. Un Tsi-Tsu que durant 14 anys ser el seu millor amic; va caure malalt al mateix temps que el seu amo i desgraciadament va morir dues setmanes després que ell. Eren insepIMG_20140626_142357arables. Sé que es parla molt de les relacions dels humans amb els animals, especialment amb els gossos, però puc afirmar que la connexió que tenien ell dos era única. Quan ara fa un any (el temps passa volant) el meu pare va ingressar a l’hospital per primera vegada, en Paco va entrar en un estat de off, desconnexió total. No era el gos actiu, simpàtic i alegre que recordàvem. La cosa va canviar quan a l’estiu el seu amic va poder tornar a casa. MAI es separava d’ell. Era com si tornés a viure (vàrem saber que el gos estava cec, sord i amb tumors per tot arreu, però caminava i es movia per la casa i això era molt). El mateix 21 de setembre va saber que el meu pare no tornaria. Després de mesos d’estar dormint sota el seu llit o a la porta de la seva habitació, o estirar-se als peus de la cadira de rodes, aquella tarda va anar al menjador, es va estirar allà i s’hi va quedar, deixant anar algun gemec cada X temps. El vam donar en adopció i als quatre dies em van trucar dient que, tal com va fer el seu amic, es va adormir i no es va despertar.
Dic això perquè cada dia, quan en Pudsey s’interposa en el meu camí mentre netejo la casa, em venen mil records. Li parlo i és com si parlés a en Paco. En certa manera, tinc present al meu pare. M’agradaria poder parlar amb ell i explicar-li què tal és la vida aquí. Possiblement em respondria explicant-me coses de la cultura irlandesa, buscaria informació en les enciclopèdies que tenia a la seva super llibreria i jo podria aprendre del meu Google personal. Suposo que ara em toca fer pràctiques de camp i aprendre directament de les experiències. Toca prendre el relleu d’un gran savi; comença una nova etapa.

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

DIARI D’UNA AVENTURERA. DIA 14

Coincidit amb una de les èpoques més maques de la ciutat de Girona, el Temps de Flors, avui vull dedicar-me a parlar de casa. Aquell lloc que, no importa com de lluny vivim o quant tems fa que som fora, sempre despertarà en nosaltres aquell sentiment de nostàlgia quan se’n parla. Qui no ha saltat del sofà quan veia la tv i surt el nom del nostre poble/ciutat o fins i tot país?

Quan ets lluny ho trobes a faltar tot: des dels llençols del teu llit, fins al coixí preferit del sofà, passant per l’arròs de la mare i el seu despertar al matí dient BON DIA DORMILEGAAAAA! Ho corroboraran tots els que, per una circumstància o altra, viuen en un lloc que sembla estar en una galàxia paral·lela (per allò de TAN CERCA PERO A LA VEZ TAN LEJOS). I què me’n dieu de les delicatessen de la terra? El fuet. La crema catalana. EL NESQUIK. La truita de patates. El pa amb tomata. Els macarrons de l’àvia (ÀVIA ENVIA’M UN TAPPER!!!!!). I ja, si ets gironí, menció especial a les braves del KÖnig i la xocolata de l’Antiga. Aqui vaig poder comprovar l’altre dia que la gent te un concepte molt estrany del que és una xocolata calenta. La meva gran amiga Maria des de Nova york (Maria Barrera, TV3, Nova York) crec que també té alguna cosa a dir respecte això. L’altre dia vaig anar amb dos au pairs andaluses a un lloc molt cuqui, una cafeteria anomenada Purble Sage (no sé pas què vol dir i l’únic lila era el cartell de fora, per dins era rosa) a prendre un hot chocolate with mashmallowsLo de hot chocolate… Era un vas allargat ple de llet al què li afegies unes pipetes de xocolata que et servien molt bufones en un cubet metàl·lic així al costat, juntament amb un recipient exactament igual on hi havia els mashmallow. El hot chocolate no va aparèixer, perquè ni la llet estava calenta ni era xocolata tal cualAqui la trampa està que, com que fa fred sempre, amb una cosa mig calenta ja t’entra un gustet així com agradable i et creus el nom que li posen. Doncs excuse me, young man del taulell, però quan a mitja tarda entro a un lloc a prendre una xocolata calenta el mínim que espero trobar és una beguda mig lletosa de color MARRÓ i de temperatura no per sota dels 10 graus. Maria, digues la teva porfa. Però crec que coincidim bastant. Això sí, tot ho posen ben maco perquè puguis fer la foto i penjar-la a instagram. I òbviament jo ho vaig fer.

Doncs això. Que estic nostàlgica i fins i tot trobo a faltar el fuet. L’altre dia em vaig emocionar bastant sentint l’himne del Barça per la tele. El català!! Recoi tu…. Com que no el puc parlar mai (excepte via skype amb la família, menció especial a ells) ara quan m’enfado o em desespero amb els nens deixo anar expressions catalanes. “APA NENA, QUIN CAGARROT!” “LA MARE QUE ET VA SALAR,MACO” etc etc…. És molt graciós aplicar expressions catalanes i que els nens irlandesos et miri amb cara de WTF??? (aquesta s’ha tornat boja…..)

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

DIARI D’UNA AVENTURERA. DIA 10

Fase 2: comences a veure a on t’has ficat i el sentiment d’anyorança i els impulsos sobtats de voler tornar comencen a sorgir.

Seré sincera: pensava que tot seria de color verd com la gespa i que no tindria cap entrebanc. Així que quan dilluns vaig viure la primera pataleta i un comentari frustrat acompanyat d’una caiguda d’ulls per part de la mare, se’m va caure el món a sobre. Suposava que els nens estarien acostumats a cares noves i gent que no és els seus pares dient-lis el que havien de fer. Incrèdula de mi, pensava fins i tot que em farien cas a la primera. Però els nens de tres anys fan unes pataletes bastant espectaculars, amb patades i crits a 1000 decibels inclosos. I quan algú els hi diu que deixin de fer alguna cosa o que facin quelcom en concret, òbviament reaccionaran fent el contrari. Quan una nena està asseguda al porxo de la casa però són les 7 de la tarda, fa fred i la seva mare et diu get her in (entra-la) , en lloc d’alçar els braços perquè l’aixequis gentilment, amb carinyo fins i tot diria…. ella respon estirant-se a terra, donant-te puntades, plorant com una condenada i cridant DONT LIKE YOU. Aixeques els ulls buscant complicitat (o fins i tot pietat) en la  mirada de la matriarca però els seus ulls et diuen pick her up RIGH NOW (adaptació personal: o l’aixeques o t’aixeco). Òbviament no la vaig poder aixecar i va haver de sortir la salvadora a emportar-se-la.

En resum, els últims tres dies han passat volant però les estones de voler pujar al primer Ryanair i tornar s’han fet intenses, i són el record més nítid i clar de les ultimes hores. Sort que el dia encara es pot salvar amb una victòria del Barça i amb un demà sense despertador, sabent que tinc el dia lliure.

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

DIARI D’UNA AVENTURERA. DIA 7

El dissabte a mig dinar per fi vaig preguntar el què em portava rondant pel cap des que vaig arribar. Estaven tota la família i un dels treballadors, en Jer, i els vaig dir: “tinc una pregunta. Al cole em vam ensenyar que el dinar es el lunch i el sopar el dinner. Però vosaltres a l’àpat de la 1pm li dieu dinner i al de les 6pm supper. Què m’estic perdent, doncs?”  Després d’unes rialles que no em van fer molta gràcia, van explicar-me que el dinner és l’àpat més consistent del dia, i com que molta gent treballa al camp, es fa aquest al migdia per així poder treballar amb forces, i al vespre es fa un menys “important” que en diuen supper.

Després d’un dissabte en què vaig estar a càrrec dels nens tot el mati i vaig cuinar part del típic beef stew (estofat de vaca, BONISSSIMMM), vaig tenir la tarda lliure, així que unes au pair espanyoles veïnes meves em van portar a Gorey. El plan no pintava massa interessant, ja que va ploure a bots i barrals (its raining cats and dogs), però almenys escapàvem de la rutina.

Gorey és la ciutat que està més aprop d’on visc. En diuen ciutat però hi viuen 9000 persones. Només 3000 al que ve a ser la ciutat en si. Banyoles, sou grans. Bàsicament són casetes de no més de dos pisos i la vida social i comercial se centra en el carrer principal, bastant curt val a dir. Tot és molt típicament irlandès, of course. Volíem anar a prendre una xocolata amb un tros de pa o alguna cosa, a falta de xurros. Però eren les 5.30 i la majoria de locals estaven tancats. Així que dos anadaluses i una catalana es van asseure enmig d’un pub on feien un partit de rugby, envoltades d’homes i nois irlandesos i vam demanar “hot chocolate with mashmallows please“. Ole nosaltres. Després viatge a la pizzeria de davant on venen pizzes de 7cm per 3€ i pots posar-t’hi fins a 6 ingredients. Següent parada, el McGoverns. Crec que el nom ho indica tot. Reunió de deu espanyols petant la xerrada, queixant-nos de la quantitat de roba que hem de planxar i lo plastes que són els nens. Tot això a plena veu. Els irlandesos son gent de veu baixa, que parlen entre ells sense necessitat de sentir el que diu el de darrere. En canvi nosaltres parlem amb els amics però volem que el pub sencer sàpiga que HE TENDIDO QUE PLANCHAR DURANTE UA HORA ENTERA Y DESPUÉS LIMPIAR TODA LA COCINA PORQUE ESTA GENTE NO LIMPIA NADA.   Surprise surpise quan un senyor de la barra va passar pel nostre costat i vam veure que era clavadet a en Rajoy. Ens hi vam fer una foto i tot! Ens va explicar que va viure uns mesos a Madrid i tothom el parava al carrer. Això sí, l’home més simpàtic que el senyor que tenim per president.

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario